Retrat de la infanta Margarida, filla de Felip IV (1605-1665), envoltada pel seu servei o “família” en una sala de l’Alcàsser de Madrid.

El quadre més famós de Velázquez amaga una complexa composició construïda a partir d’una admirable habilitat per a l’ús de la perspectiva, de la plasmació de la llum i de la representació de l’atmosfera.

Les interpretacions sobre el tema i la seva plasmació han estat múltiples. La majoria en destaquen la reivindicació de la noblesa de la pintura enfront de les pràctiques artesanes. Velázquez s’autoretrata pintant el quadre a l’esquerra del llenç per tal d’afirmar la supremacia de l’art de la pintura. La infanta Margarida (1651-1673), vestida de blanc, apareix al centre de la composició envoltada per les seves dames de companyia, les “menines” María Agustina de Sarmiento i Isabel de Velasco; dos bufons de la cort, María Bárbola i Nicolasito Pertusato, i un gos mastí. Darrere seu, hi apareixen conversant un guardadames, la mestressa doña Marcela de Ulloa, i, a la porta, l’aposentador José Nieto.

Els reis, Felip IV i Mariana d’Àustria (1634-1696), es reflecteixen al mirall del fons, fet que origina un joc espacial d’una complexitat extraordinària.