El gran mestre de Tournai centra la composició en la Compassio Mariae, la passió que experimenta la Mare de Déu davant del patiment i de la mort del seu fill. Per traduir-la en imatges, el pintor tria el moment en què Josep d’Arimatea, Nicodem i un ajudant sostenen en l’aire el cos de Jesús, i Maria cau desmaiada al terra subjectada per sant Joan i una de les dones santes.
La riques dels seus materials -el blau del mantell de la Mare de Déu és un dels lapislàtzulis més purs emprats en la pintura flamenca de l’època- i les grans dimensions, amb les figures gairebé a escala natural, evidencien l’excepcionalitat de l’obra. L’espai poc profund, de fusta daurada, en què Weyden representa les seves figures i les traceries pintades dels extrems superiors –també imitant la fusta daurada-, així com el coronament rectangular del centre, fan que semblin escultures policromades. A més a més, l’engany òptic, si cal, encara es reforça més pel fort sentit plàstic que Weyden imprimeix a les seves figures, seguint l’exemple del seu mestre Robert Campin, com fa en totes les obres primerenques.

Weyden domina amb mestria les figures representades en un espai limitat al fons i als extrems, on els moviments oposats i complementaris de sant Joan i Magdalena tanquen la composició. A l’interior d’aquest espai sobresurt el joc de diagonals paral•leles que dissenyen els cossos de Crist i de Maria i es posa de manifest la seva doble passió. Impacten els gestos, la contenció amb la qual s’expressen els sentiments i el joc de corbes i contra corbes que uneixen els personatges.

L’obra fou encarregada per la Confraria dels Ballesters de Lovaina, avui a Bèlgica, per a la seva capella de l’Església de la Mare de Déu d’Extramurs. A les cantonades inferiors hi ha representades unes petites ballestes. Adquirida per Maria d’Hongria al segle XVI, més tard passà a mans del seu nebot Felip II, qui la col•locà a la capella del Palau del Pardo fins al seu lliurament a El Escorial el 1574. Des d’aleshores romangué allí fins al 1939, any en què la portaren al Museu Nacional del Prado, i n’enviaren la còpia de Michel Coxie com a contrapartida.